Síndrome de Sensibilitat Química Múltiple

La síndrome de sensibilitats químiques múltiples (MCS) és una malaltia subjectiva en la qual es atribueixen diversos símptomes a diverses exposicions químiques ambientals. Els símptomes són sovint vagues i inclouen cansament, dolors musculars, nàusees i pèrdua de memòria. Cap diagnòstic de resultats físics o de laboratori defineix per complet la malaltia.

Aquesta síndrome ha rebut molts altres noms, incloent la intolerància idiopàtica ambiental, la síndrome de sensibilitat química, la síndrome d'al·lèrgia total, la malaltia del segle XX, l'al·lèrgia cerebral i l'al·lèrgia universal.

Símptomes

Atès que els símptomes poden variar d'una persona a una altra, no hi ha un conjunt de criteris definits per a la síndrome MCS. Tanmateix, la síndrome de MCS sembla que es produeix més comunament en adults, i principalment en dones.

Les persones afectades per la síndrome MCS descriuen els símptomes en relació amb les exposicions ambientals, especialment les olors. En general, les fonts d'aquestes olors inclouen perfums, productes perfumats, dissolvents i agents de neteja, catifes noves, escapament de vehicles, contaminació atmosfèrica, plàstics, formaldehid i fum de cigarrets.

Altres persones amb MCS es veuen afectades per diversos aliments, inclosos certs aliments, additius alimentaris , medicaments i mercuri en farciments dentals. Més recentment, la síndrome MCS s'ha atribuït als implants mamaris de silicona i s'ha associat amb la síndrome de la guerra del golf.

Cap estudi ha demostrat que les dosis més altes dels activadors anteriors tenen més probabilitats de produir símptomes en persones amb síndrome MCS. Tampoc hi ha estudis que demostrin la toxicitat dels activadors com a causa de símptomes.

Causes possibles

S'han proposat diverses teories com a causa de la síndrome MCS. Aquestes han inclòs teories immunològiques, toxicològiques, psicològiques i sociològiques.

Alguns experts van relacionar la causa de la síndrome de MCS amb causes autoimmunes o d'immunodeficiència, provocades per productes químics en el medi ambient.

No hi ha estudis per recolzar aquesta teoria.

Una altra teoria, anomenada teoria neurotòxica, relaciona els símptomes amb l'estimulació del sistema olfactiu (sentit de l'olfacte) del cervell. Altres teories relacionades amb la toxicitat de les olors, els aliments i els medicaments, es relacionen amb algunes persones que tenen membranes mucoses "excessivament sensibles".

Finalment, la síndrome de MCS s'ha proposat com a trastorn psiquiàtric o de personalitat i sovint s'associa amb o s'atribueix a atacs de pànic.

Diagnòstic

La síndrome de MCS es diagnostica per la història d'una persona de símptomes amb exposició a diversos activadors químics. No hi ha criteris de definició per a aquesta malaltia, i generalment no hi ha cap descobriment físic o de laboratori al qual es pugui atribuir la malaltia.

Tanmateix, alguns professionals intentaran fer proves, com la provocació de neutralització, en un intent d'identificar els activadors. No hi ha cap base científica per a aquestes diverses proves. Conegui més sobre els mètodes controvertits de prova utilitzats en l'àmbit de l'al·lèrgia.

Tractament

En alguns casos, certs professionals prescriuen un programa d'extrema prevenció per a persones amb síndrome MCS. Aquest programa pot incloure diversos mètodes de "desintoxicació", incloent prendre suplements de vitamines cares, medicaments, injeccions o dosis "neutralitzadores" d'aliments o gotes sublinguals.

Altres recomanen un enfocament psicoterapèutic de la síndrome MCS, inclosa la psicoteràpia, donada la similitud d'aquesta malaltia amb altres malalties psiquiàtriques conegudes.

Vols continuar aprenent? Obteniu més informació sobre les teràpies alternatives per al tractament de malalties al·lèrgiques .

Fonts:

> Declaració de posició de la junta directiva d'AAAAI. Intoleràncies Idiopàtiques Ambientals. J Immergol Immunol. 1999; 103: 36-40.

> Das-Munshi J, Rubin GJ, Wessely S. Múltiples sensibilitats químiques: una revisió sistemàtica dels estudis de provocació. J Immergol Immunol. 2006; 118: 1257-1264.